Normalment, a la gallina es deixa fer una posta o dos i llavors es mata per fer el brou, o bé es maten els galls quan tenen aproximadament un any d’edat i, a més de fer un caldo que es pot tallar, aquestos aferams són molt bons rostits o frits amb ceba i tomata. Abans s’esperaven les festes per poder menjar-se un bon gall de Nadal; un animal d’uns 4 quilos de pes en viu que presentava unes cuixes prou grosses i gruixudes, tant per fer al forn com per menjar en salsa de tomata, després d’haver set bullides.
Fins no fa gaires anys, a molts de terrats o balcons de Vila la gent mantenia algun gall per matar o alguna gallina per fer ous. Per les festes de Nadal es podien sentir cants de pollastres pertot arreu, cants que desapareixien com per art de màgia just passat els Reis. Ara, als comerços no se’n troben, d’aquestos animals; només hi ha els pollastres que en diuen ‘pagesos’ i són aquells rojos de potes grogues, forasters, que han set comprats de pollets i criats amb pinso i una mica de gra. Són més gustosos que els pollastrets tomateros, de dos mesos d’edat i color blanquinós que es troben pertot; però, així i tot, no tenen res a veure amb aquells galls pagesos de veres, criats al camp amollats tot el dia. Aquells animals mengen gra, herba, llavors i cucs i fan l’exercici necessari per la configuració del múscul, que és el que finalment donarà l’excel•lent gust del pollastre autòcton. Amb la carn fosca i forta, es pot distingir perfectament de qualsevol pollastre comercial.
La gallina eivissenca era d’una talla mitjana a grossa i presentava un marcat bimorfisme sexual. El pes de la femella oscil•la entre els 2 i el 3 quilos, enc que també se’n poden trobar de més pesades, mentre que el mascle arriba fins als 4 quilos, enc que el normal es que oscil•li entre els 3 i els 3 quilos i mig. El gall que viu en un ramat de gallines té un pes una mica menor que els que viuen tots sols o en ramats mixtes, a causa essencialment del treball de reproducció que fan habitualment. El gall té el cap llarg i petit en proporció al cos. El bec és gros i llarg i presenta una curvatura cap a baix. Els ulls són petits i rodons.
La cresta és senzilla i mitjana, dreta, amb dents grosses, però curtes. Els barbons són també de mida mitjana i penjants; les orelles són un poc allargades, més aviat petites. El coll és ample i no gaire llarg, mentre que el pit és ample i profund. La coua està ben implantada, fent aproximadament 45 graus i les cuixes són curtes i gruixades. Les cames també són curtes i algunes poden presentar plomes, que segons alguns poden pertànyer a les varietats més antigues. La gallina tenia el cap igual que el gall, amb cresta senzilla, dreta i petita i els barbons de mida mitjana, amb orelles petites i rodones i, en ocasions, blanca. El coll és paregut al del gall, encara que no és tan gruixat. La coua està ben poblada i té la mateixa angulació que el gall.
Quant a les coloracions, en la gallina eivissenca, com passa amb la cabra, hi havia una gran varietat de capes i es trobavem tots els colors, del blanc al negre, passant pels matisos que representa la mescla d’aquestos afegits al marró, blau metàl•lic i cendra. També hi ha animals favats. La cresta, la cara i els barbons són de color vermell viu. Les orelles són blanques, enc que també n’hi ha que les presenten tacades de vermell. Els ous són grossos, entre 60 i 75 grams, de color crema o cru. Precisament, aquest és un dels elements més importants per a la discriminació de les gallines eivissenques de les que no ho són.
L’eivissenca era una gallina semi precoç en la posta del seu primer ou, o el que és el mateix, en la maduració sexual. Comencen a pondre a una edat d’entre 5 o 6 mesos, amb un pes mitjà de 35 o 40 grams cada ou. Posteriorment, i durant la segona posta, s’ha comprovat que l’ou pot arribar fins als 75 grams per unitat, especialment si les gallines tenen bon menjar al seu abast.
La gallina eivissenca havia set un animal rústic avesat al medi on viu. No es pot dir que sigui una excel•lent ponedora, ja que pon de mitjana 120 ous per any , quan una ponedora seleccionada arriba fàcilment fins als 300 ous anuals. No obstant això, econòmicament surt més rendible per a la família mantenir gallines de raça eivissenca, perquè encara que no ponguin tant, no consumeixen com les selectes. Per fer els 300 ous, la gallina selecte necessita unes atencions molt especials, amb un maneig especialitzat i professional i, sobretot, un menjar molt abundant i equilibrat, a base de pinso compost, ja que si no és així el rendiment de la posta baixarà considerablement.
Contràriament, si a la gallina eivissenca se li dóna una alimentació abundant a base de gra, i, sobretot, amb pinsos compostos especials per a ponedores, pot incrementar aquest índex de posta en un 30% . La forma de vida de la gallina eivissenca ha comportat que els seus costums estiguin molt més a prop de la gallina salvatge, de la qual provenen totes les domèstiques, ja que la manca de selecció ha propiciat el manteniment d’aspectes conductuals propis de l’espècie, que han set conservats gràcies al règim de semillibertat en què sempre ha viscut la gallina a les Pitiüses./A. Pedro
(citado en bibliografía)
