La cabra eivissenca i formenterera, o sigui, la cabra de les Pitiüses, deriva d’un mateix tronc genètic i presenta com a distintiu més clar davant d’altres races la gran heterogeneïtat morfològica. Això la distingeix clarament de la cabra mallorquina, per exemple, que és més homogènia, enc que a Mallorca es sol criar en estat semisalvatge.
La cabra de les Pitiüses presenta d’entrada una coloració en la capa molt diversa, que va des del roig fins al blanc, passant per distints colors mesclats, amb matisos del negre i beige o marró clar. Són abundants també les cabres clapades de blanc i negre o marró, i de vegades coincideixen els tres colors a la capa. Els barbons no són indicatius de la autoctonia de la cabra.
Genotípicament, és una cabra grossa, de cap recte i orelles dretes, però una mica girades cap endavant i cap a baix. En general solen ser bones mares i tenen un aprofitament mixt, per a carn i llet. Com a productores de llet, se’n troben de tot tipus: d’algunes que són molt bones i fan molta llet, fins a altres que a penes en tenen per pujar als cabrits. Hi ha cabres bones lleteres que poden donar fins a 300 litres durant el període de lactació, d’uns 5 mesos, però d’altres no arriben als 100 litres. Després de criar, una cabra sol donar llet fins als dos anys, si es va munyint sovent.
A Formentera és on més nombre de cabres hi ha. Allà es troben ramats petits formats només per aquest remugant, mentre que a Eivissa solen estar mesclades amb ramats mixtos, junt a les ovelles, independentment de la seua raça. A Formentera es troben també les cabres sense el mestissatge a què s’han vist sotmeses les d’Eivissa, que han estat mesclades de vegades amb altres races, com la murciana o granadina, que són molt més bones productores de llet. Aquí ha passat també com amb l’ovella, ja que el pagès, en moltes ocasions, ha deixat com a reproductor a un fill mesclat de la raça eivissenca i d’una de fora, o be ha recollit animals de les races més lleteres, fent-les servir llavors com a reproductors, mesclant així les races.
En realitat, aquesta diversitat fenotípica que afecta bàsicament a la morfologia i al color de la capa, és pròpia de les races i poblacions ètniques que no han set sotmeses a cap tipus de selecció, i passa el mateix amb la gallina i el conill de les Pitiüses i menys amb l’ovella, que es troba més definida i homogènia. La major part de les cabres són sulles i molts de bocs també. La presència de les banyes en les cabres està considerada pels pagesos com una molèstia i un perill i, sense que hi hagi un programa estricte de selecció, van deixant per a la reproducció els animals sulls per evitar les banyes, fet que en la pràctica suposa una tria dels animals sulls en front dels banyuts. No obstant la presència de les banyes, que conforma un factor genètic dominant en les cabres, és quasi una constant en els ramats i es dóna molt freqüentment que d’un boc i una cabra sulls, neixin cabrits banyuts. L’absència de banyes en les cabres pot comportar finalment un problema genètic, que a la llarga i sobretot en la reproducció consanguínia, sol derivar cap a un hermafroditisme que arriba a perjudicar greument el ramat, donant les conegudes ‘cabres-boc’, que no són més que animals que presenten indicis dels dos sexes simultàniament, però que no són bones per criar.
El bestiar caprí menja de tot , però prefereix l’arbust de fulla forta, com la vegetació del sotabosc (mata, murta, fulles de pi jove i el ginebre). Els agrada tot tipus de fulla, com les del garrover o ametller i les de tot tipus de fruiters, i solen deixar per al final les herbes més suculentes i tendres, que són les que habitualment pasturen les ovelles. Per aquest motiu, els ramats mixtos (ovelles i cabres) aprofiten tots els recursos d’una finca o bosc, sense competència mútua./A. Pedro
