El conill eivissenc tenia un cos compacte, robust i rodó, sobretot en els mascles. Era d’una talla mitjana, que arribava fins al 4 quilos de pes viu. Els ossos són fins i les cames estretes. Les potes han de ser fines i també estretes, fugint dels peus de llebre, típics dels conills de gran talla o de les races selectes , que tenen unes potes de darrere molt amples amb dits llargs i oberts.
El pes oscil•la, en animals adults, entre els 2,2 quilos i els 4 quilos, que arriben a agafar els animals millorats per l’alimentació o la selecció. En aquestos pesos estaria classificat en el grup III de l’Entente Europea de Avicultura (Payeras).
La pell del conill és ajustada al cos, sense massa gorga, enc que en les femelles adultes és corrent que la tenguin, sense ser massa pronunciada. El pèl és atapeït i curt, i sol ser més bast que en les races selectes. La capa del conill eivissenc sol ser monocolor, bicolor o tricolor, i no és difícil trobar-ne que tenguin dos colors que s’anomenen bigarrats, un dels quals és el blanc i l’altre el negre, el roig clar o el gris cendra. Un dels conills més apreciats eren els que tenien la capa d’un gris fosc quasi negre i brillant. Representaven el exemplars més típics i autòctons. El cap està proporcionat al cos, enc que és petit. Com a característica racial més important cal remarcar la forma triangular del cap, més en el morro i sobretot en la femella, mentre que el mascle té el cap més arrodonit. Els ulls, sempre foscos.
Els ulls són grossos i de color fosc, tirant a negre i ben rodons i vius, mentre que les orelles són petites, dretes, en paral•lel i acabades en punta. La proporció ideal és que la distància entre la punta i la base de les orelles sigui més o menys la mateixa, o només una mica més llarga, que la que va entre la base de les orelles i la punta del morro.
Normalment, el conill eivissenc es solia trobar a les cases pageses. Ara molta de gent ha deixat de tenir-ne, degut a les malalties de què són víctimes tot tipus de conills. Els pagesos que havien tengut conills eivissencs i, per qualsevol cosa els han anat a través, no en solen recollir d’altres i, en tot cas, compren a algun vesí alguna femella plena sense mirar la raça a la qual pertany (solen ser forasters selectes), de la qual deixen els reproductors. Aquesta és la via més típica de la desaparició i degeneració de la raça autòctona.
El conill solia viure en una gàbia de fusta feta de qualsevol manera i amb la intenció d’aprofitar els materials que ja no s’utilitzen per a altres coses. També s’han vist bidons de ferro habilitats com a gàbies de conills o petits tancats en tela metàl•lica, on crien els conills en capsetes de fusta, o baix de blocs de construcció col•locats en forma d’amagatall. En ocasions, els conills deslletats són posats en terra dins els corrals d’altres animals, com les gallines o el bestiar. Allí mengen les restes que no aprofiten els altres animals i fan suficient exercici que afavoreix la constitució d’un múscul fort i sa.
Normalment, es tenien entre dos i tres conilles de cria per tenir carn per a la família, ja que no es solen vendre, més que en algun cas excepcional que hi hagi moltes criolades. El conill és emprat per l’autoconsum i es sacrifica entre els 3 i els 6 mesos, depenent de l’ús que se li vulgui donar. Per a un arròs sec, és millor el conill més tendre, però per a un guisat, un animal més fet té més carn i és més apropiat.
El conill eivissenc menja moltes coses, però quasi mai rep una alimentació a base de pinso compost. Es mantenen d’alfals, herba, pells de patates, pa dur, garroves, enc que mengen també tot tipus de gra, si se’ls dóna, i també farratges o palles. També els agrada molt el bosc, fulles d’aromàtiques i branquetes d’arbustos, que roseguen tota la nit. El conill eivissenc era una de les darreres races cunícoles autòctones que quedaven ja a Espanya (M. López, 2002) després que les distintes varietats locals del ‘conejo común español’ hagin desaparegut per la introducció de les races blanques (neozelandesa i californiana). El conill eivissenc també ha estat sotmès al perill de les mescles amb les races selectes (M. López, 2002)./A. Pedro
(Razas autóctonas de conejos domésticos)
