El ca eivissenc és, sens dubte, la raça autòctona més emblemàtica de les Pitiüses i la més coneguda internacionalment. Hi ha clubs d’aquesta raça en una quinzena de països, on són molt apreciats, no tan sols per la seua capacitat en la caça, sinó també com a animal de companyia.
A Eivissa i Formentera s’ha creat un ca mitjancer, però robust i molt bon caçador, reveixinat i adaptat perfectament al medi i a la vegetació per on ha de fer la seua feina. Sobre l’origen del ca eivissenc només es fan conjectures, a falta de proves concretes que demostrin que deriva dels cans portats pels fenicis des d’Egipte, encara que aquesta és la hipòtesi més acceptada per la majoria d’autors i experts. Els cans eivissencs són molt apareguts a les estàtues i pintures de cans que encara es poden veure al Museu del Cairo, on hi ha també una mòmia d’un ca que és morfològicament un ca eivissenc, llevat que les orelles les té caigudes i no dretes com els cans de les Pitiüses.
És, sens dubte, una de les races més antigues del món que es manté ben conservada, gràcies a la cria endògena limitada per la insularitat. Possiblement, els fenicis importaren cans dels avantpassats de les races anomenades com a cans del faraó, Hi ha referències en tombes de faraons de la primera dinastia (3.400 aC), i de més recents, on es troben representacions de cans molt pareguts al ca eivissenc. A la tomba d’ Emaka figuren baix relleus on es reprodueixen escenes de caça d’antílops prop del riu Nil amb cans que podrien ser els avantpassats dels eivissencs.
Avui el ca eivissenc és sobretot un ca de caça, encara que també hi ha gent que l’empra com a ca de companyia, o per fer qualsevol tipus d’activitat esportiva amb cans, com agility o el cross. Als països escandinaus se’ls empra per al rescat de persones perdudes al bosc, ja que allà està prohibida la caça del conill. És un animal molt rústic, potent i resistent, que suporta hores de treball sense adonar-se’n. Empra tots els seus sentits en la caça, cosa que el distingeix bàsicament dels llebrers, i es refia de la vista, l’oïda i l’olfacte per localitzar i perseguir el conill, fins agafar-lo. Normalment es sol caçar en colles de quatre o sis cadelles i, en tot cas, un mascle tot sol, ja que els mascles arriben a molestar-se uns als altres per la competència que es fan.
Els cans fan tota la feina: cerquen la peça i la capturen; per això disposen d’un sistema de comunicació visual per saber en tot moment on es troba el seu company, i no solen glepar fins que no han descobert el conill; llavors fan uns gleps aguts, molt característics i no gaire forts. Aquest sistema de caça, totalment ecològica i que recorda a les caceres dels llops o dels cànids salvatges, és molt apreciat pels caçadors, ja que conforma un art primitiu on no cal l’escopeta, sinó que resulta suficient la feina de l’animal, que s’enfronta a un altre animal, sense el concurs de l’home. Els caçadors consideren el ca eivissenc com el millor animal per a la caça a barres. Una vegada localitzada la peça, aquesta té l’impuls de fugir, i és en aquest moment quan el ca aplica el seus extraordinaris sentits. El seu cos atlètic li permet fer bots enlaire que composen un gran espectacle durant la persecució del conill; així s’atura en sec, torna a córrer, gira de cop, i tot això en perfecta harmonia i coordinació amb la resta de cans que formen la colla, fins que només es senten uns guiscos aguts. És el conill que ha set atrapat pels cans
El ca eivissenc és molt independent i no necessita la companyia de l’home per viure, com sí passa amb la majoria de la resta de races de cans. És un ca totalment adaptat al medi i, si hi ha conills, pot viure tot sol molt de temps de forma totalment ecològica i pràcticament com si és tractés d’una espècie més de la fauna salvatge. Exemples n’hi ha molts, ja que és molt corrent que de vegades es perdin cans de les colles de caçadors i aquestos sobreviuen tots sols molt de temps. Normalment aquestos cans no solen aproximar-se a l’home i no solen fer mal als animals domèstics de les cases pageses.
El ca eivissenc té una jerarquia molt marcada i cadascú sap perfectament quin és el seu paper dins el grup o la colla. Així mateix, quan el ca es troba tot sol pot mostrar aspectes d’un comportament de guarda de la propietat o del domicili de l’amo, encara que aquesta tasca està pràcticament limitada als mascles i, així i tot, es dóna amb no gaire freqüència. No resulta estrany que avisin la presencia d’un estrany que s’acosta a la casa on hi ha cans eivissencs i aquestos podrien arribar a mossegar, encara que aquest fet es quasi anecdòtic
La ‘Associació de Criadors des Ca Eivissenc de ses Pitiüses’, fundada per un grup de caçadors eivissencs entusiastes de la raça, presidida per Antoni Serra, ‘Peixet’ aconseguí la seu del ca per a les Pitiüses, ja que consideren amb justícia que a Eivissa correspon tenir-la, ja que està documentat històricament que el ca té l’origen en aquestes illes.
Con a curiositat distintiva, la punta de la coua dels cans eivissencs és sempre blanca. Aquesta circumstància no l’ha sabut explicar mai cap caçador consultat. El que sí asseguren és que no han portat cap selecció especial per aconseguir que la punta de la coua sigui blanca. La major part dels caçadors i coneixedors de la raça fins i tot ignoren aquest fet. La punta blanca de la coa podria ser una espècie de semàfor que anàs indicant a la resta de la manada en plena caça on es troba i, amb els moviments ¬de la coua, podria dir als altres també si el conill està controlat o si fugirà cap un lloc o l’altre. En definitiva, la punta blanca de la coua seria la manera de comunicar-se els cans conillers mentre encalcen la presa i mentre l’envolten fins a la seua captura./A.Pedro
(Podenco Ibicenco, Wikipedia)
