La controvertida situació i la perdua de la seva diversitat
Les races autòctones de les Pitiüses eren cinc fins no fa molt de temps, però per desgràcia, avui pràcticament es redueixen a dos: el ca eivissenc i l’ovella eivissenca. Les altres se troben en una situació extremadament greu: la cabra pot sobreviure en alguna casa pagesa, en que els exemplars són, en tot cas, molt pocs, mentre que la gallina i el conill eivissencs es poden donar per extingits (2007).
Antoni Pedro
La inoperància de les institucions públiques en un primer moment no va permetre la recuperació del animals, però al menys, sobrevivien aïllats en algunes cases pageses, però la feina errònia, sense cap criteri de lògica científica moderna ni criteri polític conservacionista dels darrers anys ha propiciat la ràpida extinció de gallines i conills i una dràstica reducció de cabres autòctones. Ara es pretén dur a terme una reconstrucció racial de gallines i conills dels que no es te cap garantia del seu origen ni de la seva autenticitat. Així s’han fet unes comparacions entre gallines de Balears, entre les que, la que denominaven ‘eivissenca’ va sortir molt ben parada, perquè es tractava de animals mesclats en ponedores selectes forasteres. En moments en que era urgent l’actuació de les institucions públiques perquè les races autòctones no desaparegueren i malgrat a les insistents comunicacions tant directes com publicades en medis de comunicació d’aquestos riscos , ninguna va fer res. A partir de 2007 i només per raons purament electoralistes, es prengué la decisió d’actuar, però ja era massa tard.
El Consell d’Eivissa vol caracteritzar ara la cabra, la gallina i el conill seleccionant una sèrie de caràcters morfològics en detriment de molts d’altres, per capritx, estètica o Déu sap perquè. Aquesta actitud és del tot contraproduent i contraria als principis ecològics, ja que es busca una especialització en contra d’un manteniment de la biodiversitat racial de cabres, gallines i conills de les Pitiüses. Resulta, per tant, una pràctica contraria al conservacionisme ecològic i als criteris de recuperació moderns. Les races autòctones de les Pitiüses sempre han estat de distinta conformació, coloració y de una gran varietat genètica i racial. Aquest és el gran error. Hi ha que mantenir aquesta varietat, com a font de riquesa genètica i patrimonial. Anar en contra d’aquest principi ecològic és abocar els animals d’Eivissa i Formentera a la seva ruïna i desaparició. No es poden aplicar paràmetres racistes obsolets, només emparant-se en la discriminació de factors racial que no agraden a qui manen.
La diversitat de les races autòctones de les Pitiüses constitueix en sí mateix l’objecte de la seva conservació i la selecció dels animals es te que fer com sempre s’ha fet: seguint criteris funcionals, pràctics i per a una utilitat reial per l’home, i no per assistir a exposicions racials per el goig d’alguns criadors. Des de tota la vida, el gall que es deixava ‘per raça o casta’, es a dir com a semental, era sempre el més gros, el més eixerit, el més batallador, el més pinxo, i, finalment, el més polit, independentment del seu color, cresta, morfologia o tipologia racial. Aquest és l’origen de tanta varietat. Lo mateix passava en els conills i les cabres (en aquest cas es deixaven moltes sulles ‘per raça’).
Tal i com va ser advertit al seu dia al actual equip de govern del Consell d’Eivissa, abans de fer qualsevol acte que desemboqui a una ràpida extinció de les races autòctones, hi havia que començar des del principi i no voler fer-ho al revés. En primer lloc s’havien de localitzar els pocs exemplars de cabres, gallines i conills arreu del camp pitiús en plenes garanties de la seva ‘puresa’ i varietat (no confiant només en les afirmacions dels pagesos o en l’ intuïció); reproduir-los, i assegurar la seva protecció. Només llavors es podrien fer les comparacions i els estudis que calessin, però simplement s’ha fet tot al contrari (cas de la gallina). Primer s’ha començat per fer comparacions i caracteritzacions sense saber si el animals que servien de base eren realment autòctons o no ho eren.
En resum, es pot afirmar que el ca eivissenc manté una població suficient i en un estat excel•lent a Eivissa i Formentera i que està present arreu del món. L’Associació de Criadors des Ca Eivissenc, presidida per Antoni Serra, ‘Peixet’ , porta una bona feina tant en el reconeixement de la raça, com dels llibres genealògics . També cal destacar la feina del president de l’Associació de l’Ovella Eivissenca, Joan Riera , en el manteniment d’aquest remugador. Recents anàlisi del ADN proven que es tracta d’una raça pura, molt antiga. Suportarien les gallines, cabres i conills un estudi similar? Crec, sincerament, que no, ja que malauradament ja no existeixen com a agrupacions racials pròpies de les nostres illes, més que mesclades en forasteres.
